Un entrenament que només recordaré jo…

La solitud del corredor de fons és una constant, les hores i hores de córrer pels carrers, pel bosc o per la pista d’atletisme, a la majoria de vegades sense ningú que t’acompanyi…

He entrenat en grup moltes vegades i la veritat és que es tracta d’una experiència molt gratificant, comparteixes aquell moment únic amb altres persones que tenen objectius semblants al teu, però no sempre és possible, compagines esport amb feina, família, obligacions i horaris que de vegades s’encaixen com es pot, sortir a entrenar a les 6 del matí, o al migdia, o a la nit, simplement quan pots fer-ho, no sempre et permet planificar aquell moment amb exactitud, ni antelació, com per quedar, i llavors acabes entrenant sol la major part de les vegades, tot i que pot semblar avorrit, aquell moment et serveix de desconnexió, o fins i tot tens la possibilitat de combinar amb d’altres plaers com escoltar música.

El cas és que m’estic trobant amb entrenaments de tot tipus, alguns insipids on trec el que puc de mi mateix, i d’altres on vig pletòric que he estat capaç de fer més distància, o d’anar una mica més ràpid, i quan em succeeix, m’agrada compartir-ho, encara que els registres siguin molt modestos.

Diumenge em va passar, vaig matinar per anar a la pista d’atletisme, i em vaig proposar millorar els entrenaments fets aquest any, carrera continua, volta a volta, km a km., per finalitzar pletòric perquè havia completat una bona sessió, feliç, però sense ningú al meu voltant (ja he comentat anteriorment que la pista del club on vaig a Reus no està gens massificat) i això permet que es produeixin escenaris com el viscut el cap de setmana, vaig acabar donant voltes tot sol a la pista!, mentre feia estiraments ho rumiava, realment l’esport et produeix moments únics i satisfactoris, però aquest ha estat un entrenament que només recordaré jo…

 

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.