Tornar a respirar…

Per fi… ja podem tornar a respirar l’aire de nou, al menys de treure’ns del damunt aquella sensació claustrofòbica, de poder sortir a córrer, a caminar, a anar en bici, encara que sigui per unes hores, l’espera s’ha fet llarguíssima.

Un dissabte o diumenge normal com ahir o avui podia ser per mi sortir a practicar esport, estar amb la família, i quedar amb amics, això últim encara no serà possible, però al menys les dues primeres coses sí, els dies de festa ja ho semblen de veritat.

El primer dia en que ens han deixat sortir, jo he aprofitat per matinar, i per això al toc de les 6 del matí, puntual, deixava la meva casa enrere i em dirigia cap a la Plaça Mercadal de Reus, inici simbòlic de la meva sessió de running post apocalíptica, o de la nova normalitat, segons com es miri.

Cal dir que he tingut dubtes sobre portat o no la mascareta, ahir dissabte la vaig portar i l’entrenament, tot i que no era molt agradable, era soportable, però avui diumenge he decidit no fer-ho i sentir així de nou les sensacions de respirar de veritat.

runner mascara
Imatge del dissabte a les 6 del matí, aquí encara no m’havia trobat a ningú pel carrer…

Entre fer esport les primeres hores del matí o decidir esperar al tard, jo soc dels que prefereix matinar, sempre m’ha agradat molt més, però igualment provaré un dia d’aquestos de fer-ho a partir de les vuit del vespre, que deu tenir també un cert encant especial.

Les imatges de Barcelona, o de qualsevol altra gran metròpoli, plena de gom a gom, fan una mica de por, però Reus és petita i encara pots trobar algun indret menys concorregut, tot i que h ha rutes que s’omplen de seguida, fins i tot aquelles que pensava quenomés coneixia jo, i que resulta que son vox populi, la ruta dels itineraris dels 5 camins, al menys en seu punt inicial (quan arribes a l’alçada de Castellvell no et deixen passar del teu municipi…) plena com mai de corredors, ciclistes i persones caminant, alguns amb mascareta, d’altres sense, intentant respectar la distància de seguretat (impossible casi sempre fer-ho…).

I la gent als seus rostres sembla tenir una mirada d’esperança, de certa il·lusió, d’una mica de felicitat després de que ens hagin pres (possiblement de manera necessària) uns mesos de les nostres vides.

Queda molt per fer, encara no hem superat res, però al menys que ens hagin deixat tornar a fer allò que alguns estimavem més com és el running, el ciclisme o anar a fer un tomb, doncs ja és molt i fa que el futur s’encari d’una manera més optimista.

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.