Quant més difícil m’ho posis… millor ho faré

Després d’un cap de setmana de col·laborar en diferents curses i activitats virtuals per bones causes, el dilluns vaig descansar de córrer, i així avui he tornat un altre cop a entrenar, ho estic fent de manera molt rutinària, gaudint moltíssim, els dies de confinament m’han servit per recuperar-me de la fascitis plantar, i ara estic millor que mai.

Aprofitant que amb la Fase 2 de la desescalada ja pots surtir una mica més del terme municipal, he aprofitat per fer aquella ruta a la que tenia moltes ganes, la típica on et trobes pujades, però on estàs envoltat d’un paisatge increíble, amb la natura com a protagonista.

De fet les pujades són per mí una debilitat, però per trencar els murs només cal repetir-se una consigna i estar ben segur del que et dius: “Quant més difícil m’ho posis… millor ho faré”, si la punada es dura, resistiré fins arribar al final, ho posaré tot de part meva, NO EM RENDIRÉ…

A l’entrenament d’avui m’he deixat anar, ho reconec, de vegades em passa, i vario els ritmes, m’agrada veure del que soc capaç i em dona la sensació que estic vivint una segona joventut, potser és només una sensació, però cada dia que entreno ho faig millor, i les meves cames i el meu cos fan exactament el que ordena el meu cervell, no he tingut mai la millor de les tècniques, però encara retinc aquelles sessions als clubs d’atletisme.

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.