No hi ha un gran escaló que pujar, sino uns quants escalons petits…

There is no GIANT step that does it. It’s a lot of LITTLE steps. – Peter A. Cohen

No hi ha un gran escaló que pujar, sino uns quants escalons petits… o el que és el mateix, anar partit a partit, entrenament a entrenament, km. a km., dosificant l’esforç, calculant les possibilitats, les forces.

I és que quan et trobes amb objectius com els que proposa la llarga distància, no pots pensar d’una manera genèrica, 10, 21, 42 o fins i tot més km. a una mateixa cursa o sessió, són massa si no els divideixes, la millor opció és fer-ho en diferents parts, així mentalment et vas enganyant, vinga va, 5 km., 5 més…

De vegades la teoria és més fàcil que la pràctica, però si al final t’hi acostumes, et serà més senzill assolir objectius i gaudir del petit patiment d’haver arribat al final.

Últimament em passa, quan faig 1 hora de carrera contínua, uns 12 km., en pla tranquil (tot i que m’està costant perquè no tots els dies són iguals), penso que una mitja marató o la marató sencera, en realitat no és més que fer el mateix unes quantes vegades més… tampoc és tant no?

A la paret de davant del meu ordinador tinc un poster, semblant a la imatge de la foto (sóc jo mateix fa uns anyets…), amb el títol PERSISTENCE i a sota el títol d’aquest post, per a recordar-me precisament que tot és una qüestió de constància, que precisament els esports de resistència ho són i que com tantes vegades repeteixo, al final la constància li pot al talent.

Al menys és una frase que et serveix si de talent vas una mica just, perquè faràs tot el possible per aconseguir amb disciplina i perseverància que pràcticament això no s’acabi notant, o es noti el menys possible.

Al final la marató només són 42 petites curses d’un km, perquè no hi ha obstacle gran, no hi ha res impossible.

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.