No hi ha res a la vida, sobretot si ets corredor, que sigui comparable a finalitzar una marató, pots participar en curses de diferents distàncies, però quan ho fas sobre la mítica distància dels 42 Km. saps que realment és diferent a tot el que havies fet abans.

Parlant de personatges mítics, Emil Ztopek ja deia allò de “Si vols córrer, corre una milla. Si vols experimentar una vida diferent, corre una marató” i per mí és una d’aquelles cites categòriques amb les que comulgo.

La marató és el gran objectiu, ja vaig estar a punt d’acabar-lo al 2008 (em vaig quedar al km. 30, però ja us parlaré d’això en un altre post).

Com us deia, visualitzar-me acabar la mítica prova es pot transformar en una realitat, i ara que torno a trobar-me en forma, és el moment de començar a pensar en començar a preparar-la (serà qüestió precisament de començar doncs?).

Tot i que la del 2008 la vaig intentar a Saragossa, per una qüestió de dates (tenia vacances), la meva idea és provar-me a casa, Barcelona i Tarragona són les dues ciutats candidates.

I entre les dues opcions, al final em quedaré amb Tarragona, primer perquè és la meva ciutat de naixament, i perquè m’encanta, però també perquè sé qui l’organitza, l’empresa Running Solutions és del millor que li ha pogut passar a la provincia en matèria d’esports.

Després d’unes quantes edicions participant en distàncies més petites, aquest any tornaré amb les mitges maratons, i sense pensar-ho massa (si la cosa surt decent), a principis del que ve serà hora de fer la sencera, la de veritat, la mítica, la de Filípides.

Com tot el que intento, no serà fàcil, però precisament d’això es tracta, de posar a prova la meva resistència, de ser resilient, de tornar a mostrar la meva millor virtud que no és una altra que la constància (o al menys això és el que vull pensar…).

Si m’emociono només de pensar en la possibilitat de creuar la meta, m’imagino com deu ser fer-ho!