La felicitat del corredor de fons

Es parla molt de la felicitat del corredor de fons com a concepte, des de fora semblem potser una mica simples, o masoques, que disfrutem de passar l’estona posant al límit els nostros cossos i fent el cabra pel carrer.

Córrer provoca que el nostre cervell generi endorfines i aquestes són les que donen aquella sensació de benestar, la d’aconseguir que ens sentim bé, possiblement el millor moment és quan has acabat una cursa o un entrenament, la satisfacció unida a haver aconseguit els teus objectius.

Dit d’una altra manera, el running et produeix un subidón sobretot quan l’uneixes amb la música (al menys a mí és el que em passa), si el binomi és perfecte i es combinen correctament, el resultat pot arribar a ser magistral, un sprint, un instant on pel que corre ja no és simplement un esport, és una manifestació d’aquella inmensa sensació, de saber que pots absolutament amb tot el que et proposis.

Ja ho va dir el gran Arcadi Alibés posant-li nom a una de les seves obres “Córrer per ser feliç” llibre que per cert no pot faltar a cap biblioteca personal i que es tracta d’un repàs magnífic a una vida dedicada al running.

Quants més km. ets capaç de recórrer o quant més aguantes o més ràpid pots anar, més satisfacció, més patiment, sí, però al mateix temps més alegria (havia dit allò de que els corredors som masoques?).

Prefereixo pensar que no només es tracta d’una reacció química i que hi ha quelcom més, tampoc em posaré en plan místic, ho deixaré per un altre dia, qui sap si un altre post.

Simplement he anat a practicar el meu esport favorit i ara estic pletòric, n’hi ha prou amb una mica de trote, un fartlek, unes sèries o simplement anar a tombar per la ciutat, la resta del dia ets sents simplement “collonut” si ho fas.

 

 

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.