A la meva vida com a corredor hi ha un punt d’inflexió, un element que m’ha acabat marcant i que ha suposat un abans i un després (encara sense valorar si ha estat positiu o no, seré optimista), es tracta d’una lesió de LCA i menisc.

Vaig trencar-me el LCA (lligament creuat anterior) de la cama dreta jugant a una patxanga de futbol, i a una exploració mèdica posterior del traumatòleg, el menisc va acabar d’esmicolar-se…

Per aquells que no coneixen els síntomes, dir que el dolor darrere del genoll és insoportable (i això que jo em considero amb el llindar del dolor alt), fins al punt que et desplomes, no pots posar-te dret, i tens la cama doblegada.

És la mateixa lesió que va tenir el que va ser porter del Barça, per exemple, Víctor Valdés, a més per la mateixa època.

Vaig haver de passar per quiròfan, perquè no podia ni caminar, i he de dir que vaig tenir la gran sort d’estar envoltats de grans professionals, amb  els fisios vam fer un preoperatiu i posterior recuperació excel·lent, després de la intervenció quirúrjica vaig haver de portar fèrul·la, que és un “armatoste”.

Una vegada passat tot, en el moment en el que et veuen caminar sense crosses, és quan et donen l’alta i llavors somrius (perquè en aquell moment pensava que no tornaria ni a caminar…).

Un dels fisios em va animar abans de marxar, ell m’havia repetit una i una altra vegada que sí podria tornar a córrer.

Però la cama dreta havia quedat més prima que l’esquerra, i em donava la sensació de que en qualsevol moment allò podia fer “crack” un altre cop, per més que ho penso, se’m posen els pels de punta.

Em van operar el dia 1 d’abril del 2014… i no vaig tornar a córrer fins al 2017.

Podria haver tornat abans a fer-ho, a intentar-ho, però més enllà de la limitació física, l’autèntic límit me’l posava jo mateix a nivell psicològic.

Recordo passejar amb la meva dona, i dir-li, vols dir que no seria capaç de córrer 200 metres?, i ella afirmar-me que segur que sí, provar-ho i veure com tenia una sensació extranaya a la cama, possiblement perquè de manera insconscient no posava el peu de manera correcta, com per protegir el genoll.

Em vaig proposar tornar a provar, i així vaig començar a sortir a fer exercici, amb entrenaments que consistien a caminar molt, i a córrer molt poca distància, a més quan corria, anava molt més lent del que estava acostumat (al menys abans de la lesió).

Una vegada a casa feia estiraments i em posava el Compex, també vaig estar llegint que havia de fer exercicis de propiocepció, mantenint l’equilibri, així que aprofitant que tinc un mirall de cos sencer a una de les habitacions, m’hi vaig posar, tot i que em semblava un exercici molt “inútil” he de dir que crec que al final va ajudar bastant.

Per cert, un altre dels danys col·laterals quan et lesiones i has d’estar parat durant una temporada (3 anys…), és que la manca d’exercici et fa engreixar, et fa engreixar per la manca d’activitat, però a més aquesta manca et produeix una certa ansietat (si ets actiu) i menges més, amb el que consumeixes més i no ho cremes.

Quan em vaig veure amb cor de tornar a córrer, vaig inscriure’m a la Pujada al Loreto de Tarragona del 2017 (que ho penso ara i tinc uns nassos, perquè no és la millor de les curses per tornar, ja que fa pujada).

I llavors és el que diu la llei de Murphy, si una cosa pot sortir malament… vaig començar a fer el calentament previ, estiraments, i al trotar em feia mal el genoll…

Llavors em vaig dir a mi mateix “AVUI NO”, avui jo corro i acabo, encara que sigui al límit del dolor i de les meves pròpies possibilitats…

El fet és que tampoc calia posar-se tan èpic, vaig posar-me a fer “sentadillas”, sabent que el secret per evitar el mal de genoll estava en reforçar quàdriceps, i allà mateix al carrer, mentre els corredors feien les seves rutines, jo estava fent exercicis que m’havien ensenyat a rehabilitació.

Al final la cursa va ser l’inici d’una nova etapa com a runner, vaig acabar, no importava el temps, el més important era que havia dominat la meva ment i li havia mostrat el camí correcte, el de dir que sí que es pot, així que ànim a totes i tots els que heu patit una lesió d’aquest tipus, perquè la recuperació és llarga, però hi ha llum al final del túnel i tornar a Córrer després d’una lesió de LCA és possible.