La música és un element poderós i molt important a la vida, escoltar depén quin tema et pot alegrar el dia, i combinada amb el running pot donar resultats extraordinaris, aquí us parlaré del que significa per mí córrer amb música, dels gran avantatges, però també desventatges que he trobat.

Jo vaig començar a córrer amb música, de fet casi sempre ho he fet, al principi era amb un walkman, després ja van venir els iPod, els smartphones i ara també el Mighty (reproductor per poder escoltar Spotify sense mòbil),

Aquells primers km. costaven més del compte, sentir la meva respiració, espantosa, que donava la sensació d’estar-me morint, no era el més motivador per seguir, ni per intentar anar ràpid, de fet hi ha autèntiques powersongs que ajuden a dur un ritme potent als entrenaments.

Als entrenaments ho tinc clar, la major part de les vegades, creo les meves playlist a Spotify i les utilitzo, tinc una mica de tot, perquè també va bé anar a ritmes suaus, però ser capaç de continuar, de fet sovint començo sense escoltar res, i al final acabo posant-me l’iPhone al braç, posant en marxa el reproductor de torn.

Hi ha moltes teories sobre practicar running escoltant música, de fet h ha alguna cursa, crec que a Itàlia, on van descalificar a un atleta perquè consideraven que havia tingut “dòping anímic”, en fi, per surrealista que soni, és cert.

A Nova York, per exemple, no pots escoltar música mentre corres per Central Park…

Sigui considerat fer trampa o no, el fet és que si el running genera endorfines, fer-ho mentre escoltes música ho porta a un altre nivell.

Però ara bé, i aquí és quan faig la reflexió del dia: A certs nivells la música no és precisament un aliat.

Si fós així veuríem als atletes d’élit amb els seus auriculars, i la realitat no és aquesta.

Ho dic per experiència pròpia, ara mateix casi em dona igual participar amb música o no (el més important és anar lleuger això sí), però el que tinc clar és que si realment vols anar a uns ritmes potents, has de ser capaç de controlar tècnica, respiració… (i això suposa un nivell de concentració que obliga a deixar les distraccions com la música).

De fet les meves marques personals (per modestes que puguin ser) les vaig aconseguir quan competia sense auriculars, però llavors controlava moltíssim més i bàsicament era més jove…